Són molts els pares i mares que acompanyen els seus fills als partits, competicions i entrenaments. Seuen a la grada, observen, els donen directrius i s’involucren en l’esport dels seus fills com si ells fossin els que dirigeixen. Hi ha diferents tipus de pares i mares, veiem-ne uns quants:
POSITIUS
Els que assumeixen papers positius. Són aquells en els quals l’interès del pare està en què el seu fill gaudeixi del que fa.
El taxista. Acompanya el seu fill, e deixa a l’entrenament, el recull. Sol ser un pare al qual els esports li agraden bastant poc, però l’interessa que el seu fill sigui feliç.
El positiu. Anima, reforça, es preocupa per com han anat els partits. Li transmet entusiasme sense pressió. Felicita el fill pel simple fet de jugar i entrenar.
L’involucrat. Li agrada participar en les decisions i propostes del club. S’interessa per la formació del fill o perquè el centre obtingui ingressos. Aquest tipus de pares/mares són actius en la divulgació de valors en el club i participen amb qualsevol acció que pugui millorar-lo.
NEGATIUS
Aquells en què el comportament del pare/mare influeix negativament en el seu fill, generant-li pressió, exigint-li resultats i posant unes expectatives per sobre del que l’entrenador o el club esperen del nen.
El pesat. Es passa tot el dia parlant de com juga, neda o corre el seu fill i que apunta maneres. No pressiona directament el nen, però sense voler li trasllada que el seu valor com a fill està en el joc.
L’entrenador. Crida directrius des de la banda, corregeix al seu fill quan puja al cotxe, fins i tot contradient les indicacions de l’entrenador. Genera confusió en el nen, que d’una banda té una idea de joc que el professional tracta d’inculcar-li, i d’altra, la versió del seu pare o mare. En esports com la natació, aquest pare està a la grada passejant de cap a cap de la piscina, cronòmetre en mà, mesurant temps i apuntant en una llibreta.
El que es creu Cholo Simeone. Tracta de motivar, transmetre força, li demana al fill que s’entregui, que s’esforci, que es deixi la pell a la pista, que treballi, que competeixi com si li anés la vida en això. Però oblida una cosa molt important: ni el seu fill és un jugador de Primera Divisió que hagi de guanyar-se la vida jugant ni ell és l’entrenador de l’Atlètic de Madrid. Només aconsegueix que el seu fill perdi de vista els valors que li transmet el club, on normalment preval la generositat per sobre de la individualitat, gaudir i aprendre per sobre dels resultats, i el joc net per sobre de competir a qualsevol preu.
El que resta en tots els sentits. Crida des de la grada, desacredita l’entrenador, li diu al seu fill que no entén per què ell no juga quan els seus companys són pitjors que ell, es comporta de forma grollera amb el rival, insulta l’àrbitre i altres impertinències més. És el pare del que qualsevol fill se sentiria avergonyit.
Si com a pare o mare volem sumar, cal tenir en compte el següent decàleg:
1. Recordar el motiu pel qual el nostre fill fa esport. El principal és perquè li agrada. Hi ha altres, com practicar una conducta sana, estar amb amics o socialitzar-se. L’objectiu no és guanyar.
2. Compartir els mateixos valors que el club. Buscar un centre esportiu afí a la nostra filosofia de vida.
3. No donar ordres. Només recolzar, guanyi o perdi, jugui bé o cometi errors.
4. No obligar a entrenar més, ni a fer exercicis al marge dels seus entrenaments. El nostre fill no és una estrella, és un nen. Encara que tingui talent, pot ser que no vulgui triar l’esport com a professió i només el practiqui per diversió.
5. No pressionar, ni donar directrius, ni cridar, ni increpar, ni maleir; no fer gestos que demostrin al nostre fill que ens sentim decebuts pel seu joc.
6. Respectar totes les figures que participen en la comunitat esportiva: entrenador, àrbitres, altres tècnics, conserges, etc.
7. Controlar les emocions. No es pot verbalitzar tot el que passa per la ment. Les persones educades no mostren incontinència verbal.
8. Mai parlar malament dels seus companys. Els altres infants formen part de l’equip. L’objectiu grupal sempre està per sobre de l’individual, i parlar malament dels seus col·legues és parlar malament de la gent amb la qual comparteix valors, emocions i un projecte comú.
9. Modificar la nostra manera d’animar. No es tracta de corregir el nen, sinó de reforçar-lo.
10. No inculcar expectatives falses al fill, com dir-li que és un campió, que és el millor i que si s’esforça podrà arribar on vulgui.
La felicitat dels nens està per sobre de tot. Ens hem de sentir sempre satisfets amb el que faci, guanyi, perdi o cometi errors. Felicitar per participar més que per competir. I recordar que el nostre fill fa esport per divertir-se ell, no perquè ho fem nosaltres.
Font: ¡Usted es su padre, no su entrenador!, de Patricia Ramírez, a El País Semanal